Refugi d’Espinavell

​

L’edifici d’Els Estudis data de 1936, quan es va traslladar l’antiga escola d’Espinavell a aquest nou emplaçament. Fou construït pels propis veïns i veïnes amb jornals de prestació, amb una sola planta, i va funcionar fins a finals dels anys 60, quan es va tancar. Per tal de treure’n un rendiment, es va aixecar un segon pis on emplaçar-hi lliteres i allotjar-hi grups. Però no fou fins l’any 2013 que es reformà de nou i es tornà a obrir definitivament com a refugi municipal.

​

Espinavell, poblet de muntanya enfilat a les faldes del Coll Pregon a 1.250m d’altitud, es troba a l’extrem nord-oriental de la comarca del Ripollès i està agregat al terme municipal de Molló. Frontera natural i històrica entre terres catalanes i franceses (comuna de Prats de Molló-La Presta, Alt Vallespir), el seu relleu divers i ric en cims, serrats i torrents dóna naixement al riu Ritort, afluent del Ter al seu pas per Camprodon. Com tota la vall, que trobem esquitxada de pobles i veïnats a la vora dels abundants cursos d’aigua, aquesta és una zona de llarga tradició rural.

​

Des del refugi, pugem pel carrer d’Avall fins a l’església de la Mare de Déu de les Neus. Aquest edifici, d’estil rústic amb planta de creu llatina, capella lateral, absis semicircular i un campanar quadrat adossat, fou construït al s. XVII i està inclòs en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. L’església dóna origen al poble i n’és el punt central. Al seu voltant s’organitzen les cases i en surten els quatre carrers principals, anomenats senzillament segons la seva orientació respecte als punts cardinals: carrers d’ençà (oest), d’enllà (est), d’amunt (nord) i d’avall (sud).

​

Ens enfilem fort pel carrer d’Amunt fins a les darreres cases del poble. A l’arribar a la darrera casa el camí, marcat amb les senyals vermelles i blanques del GR, travessa un filat per un « pas d’home » . Després d’un parell de revolts el camí desemboca a una pista de terra, en una zona oberta on proliferen ginestells, signe inequívoc que es tracta d’antics terrenys de conreu actualment abandonats.

​

Continuem pujant, ara per aquesta pista. Un parell de revolts i uns 120 metres més amunt trobem una cruïlla de pistes. En aquest punt deixem el GR, que es dirigeix per la pista de la dreta cap a Coll Pregon, i continuem recte per la que anàvem. A la nostra esquerra abunden els freixes, arbres sovint plantats pels pagesos ja que de la seva fusta se’n treia molt de profit: la seva fusta, per la seva alta flexibilitat i resistència a partir-se, era utilitzada tradicionalment per fer mànecs d’eines, les seves fulles com aliment per al bestiar i la seva escorça i folíols per les seves propietats remeieres, com antiinflamatori, laxant i diürètic.

​

En aparèixer un mur de pedra seca, a la nostra dreta, surt un corriol que ens porta al Pedró de Sant Joan, vigilant i protector del poble. Més endavant, arribem a una nova cruïlla de pistes. La de la dreta puja al Coll dels Roures, un espai obert on hi pastura el bestiar. Cal seguir recte per la pista més planera que continua a mà esquerra i una vintena de metres més endavant deixar-la per agafar el camí que surt a la nostra dreta. Ens trobem al Camí de Maçanells.

​

Durant un bon tram, anirem seguint una paret de pedra seca força ben conservada que ens queda a la nostra dreta, una mica per sobre. Aquestes construccions es feien al llarg dels camins ramaders per tal de separar el bestiar que hi transitava dels camps de conreu adjacents. Aquests murs són molt importants, ja que actuen com a refugi de fauna i també com a punt de nidificació, com és el cas del cargolet, un petit ocell que fa els seus nius en cavitats com les que pot trobar en les parets de pedra seca. També sobre els murs de pedra seca trobem un tipus de vegetació pròpia de zones rocalloses com l’herba pigotera o polipodi, una petita falguera de racons humits.

​

Un filat ens barra el pas, just en el punt on entrem als terrenys comunals. Cal obrir-lo per continuar el camí. Recordeu que és molt important tancar sempre tots els filats que ens trobem al llarg del camí. Just a l’altra banda del filat trobem un gran banc de fusta i una passera que ens facilita el pas per aquesta zona més entollada. Més endavant, quan arribem al clot, trobem un altre pont que creua el petit Torrent de Maçanells i un banc just sota una pícea. A partir d’aquest punt el camí passa a ser un corriol que s’enfila primer pel rocam per continuar amb forta pujada per zones d’antigues pastures, actualment invadides per grans matollars de gódua i ginebró. La gódua o ginestell és una planta similar a la ginesta que és de les primeres a colonitzar els camps abandonats, juntament amb altres espècies arbustives com els ginebrons. Una altra mostra de la pèrdua d’usos agrícoles i ramaders en aquests territoris de muntanya. Els antics prats de pastura i feixes de cultiu es transformen progressivament en terrenys arbustius i després en boscos. De fet, la majoria de boscos que podem observar a tota la vall són relativament joves (menys de cent anys) i són fruit d’aquest abandó de les terres. Aquests matollars són l’hàbitat idoni d’alguns ocells com les cotxes o els pinsans que, en aquests espais troben insectes que els serviran d’aliment.

​

Cal seguir sempre amunt en direcció nord, deixant els corriols de vaques que ens creuen perpendicularment. A mesura que pugem els matollars van desapareixen per deixar lloc a zones més obertes on abunden les carlines i els cardigàs, dues espècies de cards molt abundants a les zones obertes poc pasturades. Arribem al coll de Maçanells, al cim de la carena, on retrobem les senyals del GR.

​

​

​

Coll de Maçanells

​

El coll de Maçanells és un espai obert amb una riquíssima vegetació que inclou diverses orquídies visibles durant els mesos de juny i juliol. El període de floració en aquests climes freds acostuma a ser curt i les plantes s’han especialitzat amb formes i colors vistosos per atraure els insectes i assegurar-se la pol·linització.

​

Cal seguir el camí carener, ara ja una pista, sovint fangosa, en direcció nord-oest, cap a l’esquerra. Aquest camí travessa pastures obertes amb algunes bosquines de pi negre. Arribem a Coll Pany, un gran espai de pastura. En aquest punt cal estar molt atent i continuar sempre recte seguint les senyals del GR que ens conduiran al final del coll, on trobarem un conjunt de corriols paral·lels fets per les vaques, entre dues masses de boscoses de pi negre, que davalla ràpidament fins al Coll de Siern. Aquest és un punt de referència de la carena on es troben diversos camins que travessen la frontera.

​

Passat el coll continuem pujant, ara per un corriol que s’endinsa a estones dins de la pineda de pi negre i a estones s’obre a espais oberts de pastura.

​

​

La presència de pinedes de pi negre defineix l’estatge subalpí i les podem trobar en ambients diversos: obagues fresques, solanes rocoses, carenes i fins i tot en molleres. Pot limitar amb zones de faigs i de pi roig. Té una gran resistència a condicions climatològiques adverses, com la presència de neu, les glaçades persistents i les fortes ventades. El seu aspecte pot variar segons les condicions a què es trobi sotmesa, podem trobar exemplars de tronc alt i recte formant boscos en zones més arrecerades i exemplars dispersos amb formes retorçades i pràcticament enganxats a terra en els territoris més exposats. En molts casos trobem comunitats vegetals de pi negre acompanyat de neret, boix, ginebró, nabiu i diverses plantes herbàcies i molses.

​

La fauna associada a aquest hàbitat és diversa i a baixes altituds coincideix amb la que trobem als boscos de l’estatge montà (ratolins, talpons, petits carnívors, senglar, cabirol…). Hi ha molta varietat d’invertebrats omnívors i descomponedors, com la formiga roja i diverses espècies d’escarabats i papallones que s’alimenten dels pins. També hi ha gran abundància d’ocells, alguns d’ells molt característics, com el gall fer, el mussol pirinenc, la merla de pit blanc, el reietó o el raspinell pirinenc.

​

Continuem sempre seguint les senyals del GR. Sota nostra podem veure el Pla del Turon i més endavant la Roca del Turon. Sota la roca del mateix hi ha la mina Turon, d’on s’extreien de forma artesanal diferents materials fèrrics i sobretot Molibdè. Datada del 1889, actualment només en resta una galeria mig enrunada, malgrat que als voltants hi ha una àmplia zona amb escombrall.

​

​

Geològicament la zona del Costabona és rica amb mineralitzacions rares. Aquest fet es deu a que es troba en una zona d’intrusió de roques ígnies que penetren per esquerdes i que, a causa de la seva elevada temperatura, metamorfitzen les roques que es troben al seu voltant. Aquest tipus de fenomen s’anomena skarn. Les primeres explotacions mineres es realitzaren a finals del segle XIX amb la intenció de trobar arsènic, però a diferència de les mines de Queralbs o Setcases, no se n’hi va trobar. Per contra s’hi trobaren altres metalls rars com zinc i sobretot wolfram i molibdè, metalls considerats d’interès militar ja que s’utilitzaren fer aliatges i reforçar l’acer per a la fabricació d’armament.

​

Ara, ja fora del bosc i enmig de prats, ens trobem ja per pel voltant dels 2.000 m d’altitud, Deixem enrere els arbres i els pocs arbusts que trobem són cada cop més petits i adaptats a les dures condicions de fred, neu i vent; ens trobem en zona ja alpina. Aquest és l’hàbitat d’ocells com el còlit gris, el grasset de muntanya o l’alosa que cerquen aliment entre els prats. El camí es va fent cada cop més i més dret, fins arribar a ser pràcticament vertical.

​

Davant nostre podem veure el Costabona, el nostre proper objectiu. Més endavant podem gaudir de noves vistes, amb el massís del Canigó al fons -el pic tot just sobresurt- i les Esquerdes de Rojà.

​

Des d’aquest punt també podem observar al vessant sud-est del Costabona, ja en territori del Vallespir, la pista en zig- zag que pujava a les antigues mines. Aquestes mines van ser explotades de forma intensa durant els anys 30 i 40 del segle passat, sobretot durant la Segona Guerra Mundial per l’exèrcit alemany, que va instal·lar-hi rails per transportar les vagonetes amb el preuat wolfram que n’extreien. Aquest metall és molt resistent i s’utilitzava per a la construcció de tancs i cuirassats.

​

Carena del Costabona

​

Després de la forta pujada, arribem a la carena que baixa del Costabona, just en el punt on trobem una senyal vertical groga. Davant nostre podem veure el Refugi lliure del Costabona, situat just a sobre la mina de Fra Joan. Actualment col·lapsada, d’aquesta petita mina d’una sola galeria, antigament se n’extreia molibdè (igual que a la mina Turon). Un cop abandonada i abans de l’existència de l’actual refugi era utilitzada com a aixopluc i qui sap si per amagar maquis i contrabandistes (“estraperlistes”) que ens explica la història que freqüentaven aquestes terres de frontera.

 

Marxem cap a la dreta amunt en direcció el cim, deixant el camí de Coll de Pal que surt recte i que volta les Terrelleres, una tartera caòtica que es desprèn del Costabona. Si trobéssim una maltempsada, en aquest camí hi ha el Refugi lliure de Costabona, un recer molt interessant a considerar. Més amunt arribem al Pla de la Serra, on s’ha acabat la vegetació, a excepció d’algunes poques herbes i matolls, i comença l’espectacle de roques fèrriques i verdoses. Al Pla de la Serra, hi conflueixen els fils ramaders. Reposem un moment per recuperar l’alè i gaudir de les vistes.

​

​

​

Recuperats, seguim amunt per un paisatge quasi lunar. Trobarem un seguit de petites estaques amb la punta groga que ens menaran al cim però, si les perdem, només hem de mirar amunt i seguir caminant. La recompensa serà una vista inigualable després d’haver superat més de 1.200 metres de desnivell.

​

​

​

Cim del Costabona

​

Un bon moment per parar a dinar!

​

Coronar aquest mític cim de 2.465 m, a cavall entre les valls del Ter (Ripollès) i el Tec (Alt Vallespir), ens regala unes vistes impressionants. Al nord hi veiem el Canigó, a l’oest el circ d’Ulldeter (Bastiments i Gra de Fajol) i a l’est el Golf de Roses i la Plana del Rosselló.

​

Des d’aquí, podem observar tot el camí que farem després voltant per la Coma del Tec fins a les Esquerdes de Rojà.

 

L’absència d’arbres fa que tot el circuit se’ns mostri claríssim.

 

Quan haurem recuperat forces i gaudit del paisatge, podem començar el descens. Baixem cap a l’oest fins al proper segon cim i, des d’aquí, cap a Coll de Pal (2.318 m).

 

Observem les grans fites que hi ha en aquest tram de baixada, exemplars únics de la zona que ens marquen el camí a seguir. Un cop al Coll de Pal, punt de pas del Meridià Verd, seguim caminant en la mateixa direcció però sense guanyar alçada, tot deixant-nos caure lleument cap a la dreta (NO) camí del naixement del riu Tec.

​

​

​

Naixement del riu Tec

​

Aquí podem carregar una mica de l’aigua clara que brolla de la terra.

​

Aquest riu del Vallespir neix a la cara nord dels Pirineus, de les entranyes de Roca Colom, i discorre en sentit oest-est, en direcció al mar Mediterrani. Recull l’aigua de la vessant sud del Canigó i de serres més costaneres com l’Albera i les Salines.

​

Nosaltres l’observem al principi del seu recorregut. Les seves fonts donen lloc a un ambient d’aiguaneixos i mulleres de gran interès ecològic, són hàbitats delicats i importants per la biodiversitat, doncs no només s’hi acumula aigua sinó també matèria orgànica. Demà trobarem de nou les seves aigües en cursos inferiors; val la pena recordar-ho!

​

La Coma del Tec és hàbitat de l’isard. Animal emblemàtic dels cims dels Pirineus, herbívor àgil i especialment adaptat als relleus accidentats, sovint pot ser observat en grups de més de 30 exemplars.

 

També és possible veure-hi la perdiu blanca, encara que és molt esquiva i que la seva població actualment és molt reduïda. De fet, els censos efectuats a la comarca del Ripollès indiquen que està en retrocés. Aquesta au vegetariana habita per sobre dels 2.000 m i canvia el color del seu plomatge segons l’estació, a l’hivern és blanca com la neu i a l’estiu és de tons grisos i marrons com els terrenys que habita. A la primavera i la tardor presenta plomatges de transició entre aquests dos.

​

Després, continuem voltant sota la Roca de la Mort de l’Escolà, camí de la Portella de Rojà. Sobre aquest tram, una congesta de neu resultant de la cornisa hivernal sol aguantar fins entrat el mes de juliol. Poc abans d’arribar a la Portella, trobem el refugi metàl·lic que porta el mateix nom. En cas de mal temps, és un recer a tenir en compte. Igualment, si volem fer la travessa a un ritme més tranquil, aquest pot ser un punt on passar la primera nit.

​

​

Portella de Rojà

​

La Portella de Rojà és un lloc molt especial. Des d’aquí, el Costabona es veu majestuós i la Coma del Tec profunda. Arribem al blanc roquissar de quars que són les Esquerdes de Rojà.

 

A l’altra banda de la Portella, s’obre als nostres ulls la Muntanya de Rojà, pastures d’estiu d’eugues i vaques des de temps immemorials.

​

La cria tradicional de bestiar ha anat associada a la transhumància, és a dir, als moviments a la recerca de terres amb disponibilitat d’herba. Durant l’hivern els ramats acostumen a estar a zones baixes, a les valls, a prop dels pobles i, fins i tot, arribant a desplaçar-se en alguns casos, des del Ripollès fins a la plana empordanesa. Amb l’arribada del bon temps, quan la neu dels cims ja s’ha fos, al voltant de Sant Pere, el bestiar es puja a muntanya, per passar l’estiu en aires més frescos i alimentar-se de la nutritiva herba dels prats alpins. S’acostuma a baixar pels volts de Sant Miquel de setembre.

​

​

Aquests desplaçaments van associats a tota una xarxa antiquíssima de camins ramaders, que conserven fins a dia d’avui el dret de pas. Igualment, al seu pas s’hi troben elements necessaris durant el trajecte com abeuradors o amorriadors per descansar.

​

Amb la transhumància estiuenca també s’aconsegueix que a les terres més baixes, els camps de cultiu quedin lliures d’animals i disponibles per a segar-los i així poder emmagatzemar menjar per a suportar l’hivern. Antigament eren sobretot grans ramades d’ovelles ripolleses, protegides per gossos mastins i acompanyades per pastors i rabadans (que habitaven en barraques de pedra), les que ocupaven aquestes pastures a gran alçada. Avui en dia és més freqüent trobar-hi eugues i vaques.

​

A Espinavell es conserva una fira tradicional associada a aquest costum. Es tracta de la Tria dels Mulats que se celebra cada 13 d’octubre des de temps immemorials, tan o més antics que els drets de pastura que tenen els pastors d’Espinavell a la muntanya de Rojà (Conflent), ja reconeguts per les Actes dels Tractats dels Pirineus (1659).

 

Aquesta fira de bestiar equí se celebra pocs dies després d’haver baixat el bestiar de l’alta muntanya. A trenc d’alba, els ramaders van a buscar els ramats d’eugues amb les seves cries nascudes a la primavera i els menen cap a Les Planes d’Espinavell, on es celebra aquesta trobada. Els compradors de bestiar poden triar i negociar el preu dels mulats o pollins. Aquesta fira ha anat guanyant popularitat i actualment és un gran atractiu turístic, doncs és un veritable espectacle contemplar la baixada d’aquests majestuosos animals.

​

​

​

​

​

​

Ras del Garber

​

Travessant la Portella de Rojà, agafem el camí que mena al Canigó (NE), amb el seu pic ara sí ben visible. El que des del Costabona ens podia semblar impossible de resseguir ara resulta ser un camí tranquil i flonjo sobre l’herba.

 

Prenem el camí que va més alt, just a tocar de les roques imponents. Trobem marques vermelles i grogues (Tour del Vallespir). Anem seguint el fil elèctric que delimita les pastures amb un caminar relaxat que ens permet admirar la grandiositat del paisatge. Anirem vigilant el fil, que sempre serà tancat, sense passos.

​

​

Arribarem a un primer pas, que no prendrem, i després a un segon pas. Aquest és el punt per on creuarem les Esquerdes (E) i començarem el descens cap al Refugi de les Conques.

​

Travessant el Ras del Garber, la vista de l’esquena del Costabona és imponent.

 

A mesura que anem baixant la vegetació aquí es torna més abundant fins que ens tanquem al bosc. Hi abunda el pi, i l’olor de la resina calenta ens envolta.

 

En temps passats, la fusta d’aquests boscos era apreciada i utilitzada per a construir (bigues i taulons), per a escalfar-se (llenya o elaboració de carbó) o fins hi tot per obtenir-ne la guaridora trementina. La gestió dels boscos és antiga i, fa uns quants segles, aquestes valls altes del Ripollès i del Vallespir subministraven fusta a la demarcació de Girona i al Rosselló (molts palaus gòtics del s. XIV hi foren construïts amb fusta d’aquestes muntanyes).

​

​

Resseguim les marques grogues que ens condueixen al Coll de Baix i al Refugi de Les Conques, tot i que el camí és fressat i no és perdedor.

​

Arribem al Pla de les Eugues. El nom d’aquest pla prové del fet que era una jaça on aquests animals que hi pasturaven tradicionalment a l’estiu amb els seus poltres, després d’haver passat l’hivern al fons de la vall.

 

Voregem aquest camp obert i després tornem al bosc. La baixada és fàcil i aviat som a Coll Baix. Des d’aquí, girem a l’esquerra (direcció est) per baixar entre els arbres, per un corriol que en portarà fins al Refugi de Les Conques, final de la primera jornada.