Parc Natural de les

Capçaleres del Ter i del Freser

La declaració del Parc Natural i les seves característiques

El Govern de la Generalitat de Catalunya va aprovar el passat 22 de setembre de 2015 el decret de declaració del Parc Natural de les Capçaleres del Ter i del Freser, que ocupa 14.750 hectàrees, repartides entre els municipis de Planoles, Queralbs, Ribes de Freser, Pardines, Vilallonga de Ter, Setcases i Molló, tots al Ripollès. La declaració permet compatibilitzar la conservació del patrimoni natural amb el desenvolupament social i econòmic, donant resposta a una demanda reiterada del territori i consensuada amb els principals agents econòmics i socials.

El parc natural inclou territori pertanyent a l’espai de Capçaleres del Ter i del Freser (85%) i també a un altre espai d’interès natural –Serra Cavallera- (1%) i incorpora zones que fins ara no estava incloses en el Pla d’Espais d’Interès Natural (PEIN) (14%). L’espai té dos enclavaments, corresponents a la Vall de Núria i Ulldeter-Morens, que ja estaven exclosos del PEIN.

Tret dels enclavaments, que tenen una notable activitat econòmica i atreuen més de 300.000 visitants anualment, l’activitat més destacable dins l’àmbit protegit és la ramaderia extensiva, que es vol afavorir i consolidar amb la declaració del parc natural.

Els objectius principals del parc són:

  • Conservar els valors naturals excepcionals que caracteritzen el territori

  • Promoure la ramaderia extensiva tradicional

  • Facilitar la comercialització de productes i serveis relacionats amb el Parc, potenciant el turisme i les activitats de natura

  • Ordenar l’ús públic, controlant la sobrefreqüentació (curses, travesses, trails)

  • Reforçar els lligams a l’altra banda de la frontera, amb el Parc Natural Regional dels Pirineus Catalans i les seves reserves naturals


El Parc comptarà amb una xarxa d’equipaments i serveis, distribuïts entre els municipis que en formen part, per acollir els visitants i turistes, i per facilitar la gestió administrativa. Els principals accessos seran des de Queralbs, Setcases i Espinavell (Molló).

L’àmbit del Parc

L’àmbit defineix un espai natural singular i el darrer exemple típic de l’alta muntanya pirinenca oriental, a la frontera amb França. És un territori que s’estén entre 1.280 i 3.000 m d’alçada, i conserva molt bé els sistemes naturals alpins i subalpins, destacant per acollir espècies de vertebrats delicades, així com nombrosos invertebrats de gran interès i una flora d’alta muntanya rica i diversa.

Des del 1993, l’espai gaudeix d'una protecció bàsica que li atorga el fet d'haver estat declarat espai inclòs al PEIN i posteriorment a la xarxa Natura 2000, però aquesta protecció no era suficient per garantir la protecció del valors naturals, geològics paisatgístics i culturals, sense haver de renunciar als aprofitaments dels seus recursos naturals. A més l’espai ha de fer front a una intensitat creixent de diverses activitats de lleure i d’esport, que convé ordenar i regular, en matèria d’ús públic.

Elements d'interès del parc al municipi de Molló

Les Basses de Puig Sec a Fabert

Les Basses de Puig Sec Als prats careners de la muntanya de Fabert hi trobem un conjunt de basses, lligades a l’activitat ramadera, que tenen un paper molt important per a l’ecosistema i la biodiversitat de la zona. Es tracta de basses temporànies que s’aprofiten per abeurar-hi el bestiar i on altres animals hi troben aliment, refugi i zona de reproducció.

 

Aquest és el cas de la granota roja (Rana temporaria) i d’algunes espècies d’odonats (espiadimonis i libèl·lules), que necessiten basses per pondre els ous i per al desenvolupament de les seves larves.

 

Altra fauna salvatge les utilitza per abeurar-s’hi, com molts ocells, alguns dels quals en el seu camí migrador. Un cas curiós és el d’uns petits crustacis de nom científic Chirocephalus diaphanus. Aquestes gambetes minúscules, de poc més d’un centímetre de llargada i de cos transparent, les trobem estacionalment, en grans concentracions, a l’interior de les aigües somes. Tenen un cicle de vida molt breu, el temps suficient per reproduir-se i pondre els ous. En cas que la bassa s’assequi, aquests ous poden romandre-hi durant mesos i eclosionar quan es torni a omplir d’aigua.

 

Aquestes basses fonedisses, quan s’assequen, formen molleres fangoses fàcils de reconèixer pels matolls herbacis del gènere Carex, entre els quals destaca el Carex cespitosa, una espècie que a la península Ibèrica només es troba a la zona oriental del Parc Natural i a la comarca navarresa del Bortziri.

Les pastures i la ramaderia 

 

 

El paisatge que observem no és pas natural, sinó que és conseqüència de la intervenció humana des de fa mil·lennis.

 

Els prats situats per sota dels 2.000 metres d’altitud, abundants al Parc Natural, són espais robats per l’home al bosc primitiu, principalment rouredes a les parts baixes i pinedes de pi negre a les més elevades.

 

Des de fa més de 6.000 anys, els ramaders han anat cremant i talant el bosc per obrir espai i afavorir, així, la instal·lació d’espècies herbàcies òptimes per a l’alimentació del seus ramats. Aquests prats montans, situats entre 1.800 i 1.200 metres d’altitud, eren utilitzats com a pastures temporals pels ramats que baixaven dels pasturatges estivals de muntanya, pels volts de Sant Miquel, en el seu trajecte cap a les pastures hivernals de la plana i el litoral.

 

Actualment, a causa de la desaparició dels grans ramats d’ovelles, aquests prats es troben en regressió, per la qual cosa la majoria s’estan transformant en matollars no productius.

 

 

El pas migratori d'aus

 

Cada tardor i cada primavera milions d’aus fan migracions entre Europa i Àfrica. La migració és una estratègia segons la qual els ocells es desplacen entre les zones de reproducció i les zones d’hivernada (i viceversa).

 

Durant la primavera, anomenada migració prenupcial, els desplaçaments es realitzen de sud a nord. En canvi, durant la tardor, el desplaçament es fa a l’inversa, de nord a sud.

 

Per fer aquests viatges, els ocells trien els recorreguts en què consumeixen menys energia. Quan travessen zones muntanyoses, com ara els Pirineus, busquen els passos més accessibles entre les muntanyes. Per aquest motiu, el coll d’Ares és una zona de pas migratori.

 

Algunes de les espècies d’ocells més fàcils de veure en migració al coll d’Ares són les aus rapinyaires, com l’àliga marcenca, l’aligot vesper o el milà negre.

 

 

El pi roig (Pinus sylvestris)

El nom de pi roig (Pinus sylvestris), també conegut com pi rajolet, prové del color de la seva escorça, d’un taronja intens a la part alta del tronc i més granatosa a la part inferior.

 

Es tracta d’una conífera de creixement ràpid, fins a 6 metres en 10 anys, si les condicions ambientals (pluviometria i insolació) i les característiques del sòl (humit, profund i fèrtil) són òptimes.

 

Poden arribar a 40 metres d’alçada. Resisteix la sequera i els hiverns molt freds. Per aquestes raons, és l’espècie més utilitzada al Pirineu i Prepirineu, entre altres zones de muntanya, per a l’explotació forestal.

 

La floració es produeix de maig a juny i les pinyes, que poden romandre a l’arbre durant un o dos anys, maduren a la tardor. Els pinyons, però, no són fèrtils fins que l’arbre arriba als 40 anys. 

La Retirada, patrimoni històric

Des del moment en què el govern francès permet l’obertura de la frontera a refugiats civils, el 28 de gener de 1939, i fins al 13 de febrer del mateix any, es calcula que unes 100.000 persones, la meitat de les quals eren soldats i carrabiners, van passar la frontera pel coll d’Ares i altres passos propers.

 

Els constants atacs aeris que patien les columnes de refugiats que fugien pels passos de l’Alt Empordà, van fer que milers de persones busquessin un pas més segur per l’interior.

 

La notícia que hi havia una carretera que comunicava Catalunya amb França, pel coll d’Ares, va provocar que una part important d’aquests refugiats es desplacés amb els seus vehicles i pertinences cap a aquest punt. La crua realitat, però, els va abocar a una carretera inacabada un quilòmetre i mig abans d’arribar al pas fronterer. Aquest fet va obligar a la majoria dels exiliats a abandonar part de les seves pertinences i a estimbar els seus vehicles barranc avall, convertint el paisatge, en paraules d’Artur Bladé, en una “(...) estranya impressió de naufragi en alta muntanya (...)”.

 

El 6 de febrer, davant la situació dramàtica dels refugiats i la necessitat de transportar els ferits provinents dels hospitals militars, una unitat d’enginyers de l’exèrcit republicà va intentar obrir un camí de carro, amb buldòzers, per tal d’unir els dos vessants. Les autoritats franceses, però, ho van impedir, de manera que aquest accés va quedar interromput fins 25 anys després, quan s’inaugurà la carretera actual.

 

Durant aquells escassos 17 dies de principis del 1939, milers de refugiats van arribar a la vila de Prats de Molló, que en aquell moment tenia uns 2.000 habitants. La població es va abocar a acollir els refugiats amb el poc que tenien, però n’hi havia tants, que les autoritats franceses, desbordades, van optar per internar-los en quatre camps de concentració provisionals, situats a Prats de Molló mateix. Posteriorment, van ser distribuïts al litoral rossellonès d’Argelers, Sant Cebrià i Ribesaltes.

 

Malauradament, molts dels refugiats que van començar l’èxode aquell 1939 van perdre la vida durant el dur trajecte de l’exili o als insalubres camps de concentració.

 

 

Coll d'Ares, la frontera i El Tractat dels Pirineus

El coll d’Ares no sempre ha marcat una frontera entre dos estats. Durant molts segles, ambdós vessants de la muntanya havien format part d’un mateix territori (tret d’un breu període, als segles XIII i XIV, en què va ser frontera entre el Regne de Mallorca i la Corona d’Aragó).

 

La frontera actual és conseqüència de la guerra dels Trenta Anys, en què van participar diversos estats moderns, entre els quals Espanya i França. La guerra dels Segadors, que va tenir lloc a Catalunya, fou un dels darrers episodis de la guerra dels Trenta Anys. Per tal de posar fi a tants anys de conflictes i garantir les seves posicions a Flandes, Espanya va cedir a França l’antic Comtat del Rosselló i part de la Cerdanya.

 

Aquest tractat, conegut com Tractat dels Pirineus, es va signar el 7 de novembre del 1659 a l’illa dels Faisans del riu Bidasoa, al País Basc. Aquest tractat va suposar la separació dels territoris de la Catalunya Nord de la resta del Principat.

L’1 d’agost del 1964 s’inaugurà l’esperada carretera que comunicava Molló amb Prats de Molló pel coll d’Ares.

 

Aquesta carretera, projectada i iniciada el 1935, va quedar inacabada a causa de la Guerra Civil i el posterior blindatge de l’Estat espanyol durant les dues primeres dècades del règim franquista.

 

Les obres no es van reprendre fins a l’obertura del règim, als anys 60 del segle XX, gràcies a un incipient creixement econòmic i a l’oportunitat d’atraure el turisme estranger.

 

Els primers anys, com que no hi havia una duana al pas fronterer mateix, la carretera no estava oberta les 24 hores, i quedava tallada amb un cadenat. S’obria de 10 del matí a les 5 de la tarda a l’hivern, i fins a les 8 del vespre els estius i els festius.

De l’antic control fronterer al coll d’Ares, actualment tan sols en resta l’edifici de la duana francesa, ja que el de la duana espanyola va ser enderrocat el 2003.

 

Des del 16 de maig del 1992 no hi ha cap control fronterer permanent. Aquest fet és conseqüència dels acords signats per diversos estats europeus, els anys 1985 i 1990, a la ciutat luxemburguesa de Schengen.

 

Aquests acords tenien la finalitat de suprimir progressivament els controls fronterers interiors entre aquests estats, per tal de facilitar la lliure circulació de béns (capitals i serveis) i de persones (treballadors i viatgers). Gràcies a la supressió de les fronteres internes, actualment es pot viatjar lliurement pels 26 països que conformen aquest espai comú.

 

El Costabona (2.465 m)

Gaudiu del Costabona, talaia oriental del Parc Natural de Capçaleres del Ter i del Freser, a través de la ruta de Natura Local.


Partim de la Collada Fonda, a mig camí entre Espinavell i Setcases. Us proposem una pujada directa, pel carener fins dalt el cim del Costabona. Preneu-vos-ho amb calma.


No passarem ni per la font de Fra Joan ni pel refugi del Costabona, a no ser que us hi vulgueu apropar per algun motiu.


Pujarem pel carener, molt propers al filat, superant suaus graus de roques: les roques d'en Mercer primer i la Roca Blanca dels Soms, després, fins a arribar al cim.

Si el dia us ho permet, gaudireu de grans panoràmiques que podreu interpretar gràcies a una taula d'orientació que hi ha dalt el cim. Veureu els límits del Parc Natural de les Capçaleres del Ter i del Freser; la pista per on heu pujat i la baixada pel costat contrari de la collada Fonda; les crestes de Rojà, a la part nolrd-catalana de la comarca del Conflent on els prats de pastura encara s'aprofiten per als ramaders catalans del vesssant sud, entre d'altres.


Baixarem per uns altiplans amb vistes a França fins al Coll de Pal, on ara sí, comença la baixada directa cap al refugi de Jaume Ferrer amb vistes al Ripollès i l'Alta Garrotxa. Si voleu, aquí dalt hi ha el desviament per baixar al refugi del Costabona, però no ve de pas.

El corriol de baixada es pot perdre quan travessem algun bosquetó de pi negre, però només cal que seguiu el track i rectifiqueu la traça, si cal. Hi ha forces poblacions estables d'isards a tot el Parc Natural, i també en aquesta zona, així que no ens serà dificil veure'n algun.

Passarem per les pastures de la collada Alta de la Balmeta i d'aquí al refugi Jaume Ferrer, on les vistes a la collada Fonda (on hem deixat el cotxe) i tota la serra que marxa cap al Puig Sistra, sobre Setcases, passant per la collada Verda, són fantàstiques. Del refugi baixem per una pista només per trànsit ramader fins trobar la pista pincipal que baixa a Setcases, junt a una gran pleta , i ara, suaument cara amunt fins a la collada Fonda on tenim el cotxe.

 

 

 

El naixement del riu Ritort o les Deus d'En Sitjar

 

Descobriu el naixement del Riu Ritort o les Deus d'en Sitjar a les fondalades del Costabona. Un paratge únic, on brollen les aigües d'aquest riu que desembocarà al riu Ter a Camprodon.

Espinavell, porta d'entrada al parc

 

Enfilat a la falda del Coll Pregon i situat a 1.250 metres d’altitud, Espinavell va créixer entorn de l’església de la Mare de Déu de les Neus.

 

La població conserva la forma d’un nucli rural de muntanya, i s’identifiquen clarament quatre carrers adaptats a la topografia del lloc i orientats als quatre punts cardinals: al sud el carrer d’Avall, a l’oest el carrer d’Enllà, a l’est el carrer d’Ençà, i al nord el carrer d’Amunt.


Cada 13 d’octubre, diada de sant Eduard, se celebra a Espinavell la Tria de Mulats. Es tracta d’una fira ramadera d’arrel tradicional que aplega més de 300 caps de bestiar equí, que han passat l’estiu a la muntanya de Rojà, a la
comarca nord-catalana del Conflent, tal com s’estipula dels drets de pastura reconeguts en el Tractat dels Pirineus de 1659.


La declaració, l’any 2015, del Parc Natural de les Capçaleres del Ter i del Freser converteix Espinavell en un dels accessos principals a aquest espai d’alt valor natural i és un bon punt des d’on descobrir el naixement del riu
Ritort, pujar el cim del Costabona (2.465 metres d’altitud) o iniciar la ruta per arribar a la pica del Canigó.

    

Els valors naturals i culturals del parc natural a Coll d'Ares

Descarrega les cartelleres: valors naturals i patrimoni cultural

Panell PN.jpg
Panell retirada-frontera.jpg