Gran Volta al Costabona

volta-al-costabona.png

La Gran Volta al Costabona

La Gran Volta al Costabona és una travessa de 31 km pensada per fer en dos dies. Recorre una àmplia zona que inclou gairebé tots els tipus d’hàbitats presents al Parc Natural de les Capçaleres del Ter i del Freser i a la Reserva Natural de Prats de Molló, incloent el bosc de ribera, el fons de vall, el bosc de faig i la pineda, els prats alpins, els rius o un cim, entre d’altres. Per aquest motiu, la diversitat de fauna i flora a observar és molt remarcable. També hi trobem diverses construccions tradicionals relacionades amb la ramaderia, com els casals o les cabanyes. Finalment, el seu traçat permet gaudir d’un dels més bells paisatges del Pirineu Oriental, abastant des del mar fins al Pirineu cerdà, amb la presència imponent del Massís del Canigó.

La ruta té dos punts de referència, els dos refugis, que poden ser inici de la travessa indistintament. Si comenceu al costat francès, el Refugi de les Conques serà el punt d’inici i caminareu cap al sud, pel costat est de Costabona. Si comenceu al costat català, el Refugi Els Estudis serà el punt d’inici i final i caminareu cap al nord (aproximadament), pel costat oest de Costabona.

En conjunt, atès que es tracta d’una travessa d’alta muntanya, recomanem especial atenció al material a dur:

Calçat adequat per a una marxa de 31km i mitjons de qualitat (tan importants o més que el calçat), bastons, motxilla i funda, sistema d’hidratació, paravent, guants, buff, ulleres de sol, gorra per al sol i jaqueta d’abric/impermeable, manta tèrmica, frontal o llanterna amb bateries suficients, previsió d’aliments per a la jornada, ganyips, farmaciola (tiretes / compeed, vena elàstica, antisèptic), telèfon mòbil i carregador. Recomanem tenir descarregada i activada l’aplicació Safe 365. Evidentment, donada la bellesa dels paratges a recórrer, és molt útil disposar de càmera fotogràfica.

Al llarg de tot el recorregut, compartim el territori. Recordeu:

• Tanqueu els filats elèctrics que obriu al vostre pas. Contribuireu a la feina de gestió del bestiar.
• Si trobeu un grup de vaques, no us hi acosteu. Si tenen vedells petits poden resultar agressives.
• Respecteu l’entorn, la flora i la fauna. No erosioneu el terreny, no colliu flors ni plantes i no feu soroll innecessàriament.
• No és permès d’encendre foc.
• No llenceu deixalles, ni tampoc burilles de tabac. Recordeu d’endur-vos tot allò que heu portat.
• L’acampada lliure no és permesa. En cas de necessitat, es pot pernoctar de 20h00 a 8h00 exclusivament.
• Una part de la ruta passa per propietats privades. Mireu de no destorbar la gent que hi viu i hi treballa. No travesseu pel mig de cultius ni de prats d’herba.
• En territori del Parc Natural de les Capçaleres del Ter i del Freser està permès de dur gossos sempre que vagin lligats. Dins la Reserva Natural de Prats de Molló no hi poden circular gossos.

SENTIT SUD-NORD

(vessant oest de Costabona)

Jornada sud-nord: és la jornada més llarga, amb major distància i desnivell. També és la que recorre més diversitat de paisatges i hàbitats.

Distància: 17,31 km
Desnivell positiu: 1.481 m
Punt més alt: Cim de Costabona (2.464m)

Punts d’aigua:
• Font de Fra Joan, a la falda de Costabona, prop del refugi lliure del mateix nom.
• Fonts del Tec, ben bé acabada de sortir de la terra.

Possibles recers en cas de mal temps:
• Refugi lliure de Costabona (2.168m), a mitja falda de la muntanya, prop de la Font de Fra Joan. Construcció d’obra.
• Refugi lliure de la Portella de Rojà (2.377m), ben bé abans d’arribar a la Portella (vessant sud). Construcció metàl·lica.

Descarregar track

Descarregar PDF

 
mapa-volta-al-costabona-1.jpg
perfil-sud-nord-volta-al-costabona.png

Refugi d’Espinavell

L’edifici d’Els Estudis data de 1936, quan es va traslladar l’antiga escola d’Espinavell a aquest nou emplaçament. Fou construït pels propis veïns i veïnes amb jornals de prestació, amb una sola planta, i va funcionar fins a finals dels anys 60, quan es va tancar. Per tal de treure’n un rendiment, es va aixecar un segon pis on emplaçar-hi lliteres i allotjar-hi grups. Però no fou fins l’any 2013 que es reformà de nou i es tornà a obrir definitivament com a refugi municipal.

Espinavell, poblet de muntanya enfilat a les faldes del Coll Pregon a 1.250m d’altitud, es troba a l’extrem nord-oriental de la comarca del Ripollès i està agregat al terme municipal de Molló. Frontera natural i històrica entre terres catalanes i franceses (comuna de Prats de Molló-La Presta, Alt Vallespir), el seu relleu divers i ric en cims, serrats i torrents dóna naixement al riu Ritort, afluent del Ter al seu pas per Camprodon. Com tota la vall, que trobem esquitxada de pobles i veïnats a la vora dels abundants cursos d’aigua, aquesta és una zona de llarga tradició rural.

Des del refugi, pugem pel carrer d’Avall fins a l’església de la Mare de Déu de les Neus. Aquest edifici, d’estil rústic amb planta de creu llatina, capella lateral, absis semicircular i un campanar quadrat adossat, fou construït al s. XVII i està inclòs en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. L’església dóna origen al poble i n’és el punt central. Al seu voltant s’organitzen les cases i en surten els quatre carrers principals, anomenats senzillament segons la seva orientació respecte als punts cardinals: carrers d’ençà (oest), d’enllà (est), d’amunt (nord) i d’avall (sud).

Ens enfilem fort pel carrer d’Amunt fins a les darreres cases del poble. A l’arribar a la darrera casa el camí, marcat amb les senyals vermelles i blanques del GR, travessa un filat per un « pas d’home » . Després d’un parell de revolts el camí desemboca a una pista de terra, en una zona oberta on proliferen ginestells, signe inequívoc que es tracta d’antics terrenys de conreu actualment abandonats.

Continuem pujant, ara per aquesta pista. Un parell de revolts i uns 120 metres més amunt trobem una cruïlla de pistes. En aquest punt deixem el GR, que es dirigeix per la pista de la dreta cap a Coll Pregon, i continuem recte per la que anàvem. A la nostra esquerra abunden els freixes, arbres sovint plantats pels pagesos ja que de la seva fusta se’n treia molt de profit: la seva fusta, per la seva alta flexibilitat i resistència a partir-se, era utilitzada tradicionalment per fer mànecs d’eines, les seves fulles com aliment per al bestiar i la seva escorça i folíols per les seves propietats remeieres, com antiinflamatori, laxant i diürètic.

En aparèixer un mur de pedra seca, a la nostra dreta, surt un corriol que ens porta al Pedró de Sant Joan, vigilant i protector del poble. Més endavant, arribem a una nova cruïlla de pistes. La de la dreta puja al Coll dels Roures, un espai obert on hi pastura el bestiar. Cal seguir recte per la pista més planera que continua a mà esquerra i una vintena de metres més endavant deixar-la per agafar el camí que surt a la nostra dreta. Ens trobem al Camí de Maçanells.

Durant un bon tram, anirem seguint una paret de pedra seca força ben conservada que ens queda a la nostra dreta, una mica per sobre. Aquestes construccions es feien al llarg dels camins ramaders per tal de separar el bestiar que hi transitava dels camps de conreu adjacents. Aquests murs són molt importants, ja que actuen com a refugi de fauna i també com a punt de nidificació, com és el cas del cargolet, un petit ocell que fa els seus nius en cavitats com les que pot trobar en les parets de pedra seca. També sobre els murs de pedra seca trobem un tipus de vegetació pròpia de zones rocalloses com l’herba pigotera o polipodi, una petita falguera de racons humits.

Un filat ens barra el pas, just en el punt on entrem als terrenys comunals. Cal obrir-lo per continuar el camí. Recordeu que és molt important tancar sempre tots els filats que ens trobem al llarg del camí. Just a l’altra banda del filat trobem un gran banc de fusta i una passera que ens facilita el pas per aquesta zona més entollada. Més endavant, quan arribem al clot, trobem un altre pont que creua el petit Torrent de Maçanells i un banc just sota una pícea. A partir d’aquest punt el camí passa a ser un corriol que s’enfila primer pel rocam per continuar amb forta pujada per zones d’antigues pastures, actualment invadides per grans matollars de gódua i ginebró. La gódua o ginestell és una planta similar a la ginesta que és de les primeres a colonitzar els camps abandonats, juntament amb altres espècies arbustives com els ginebrons. Una altra mostra de la pèrdua d’usos agrícoles i ramaders en aquests territoris de muntanya. Els antics prats de pastura i feixes de cultiu es transformen progressivament en terrenys arbustius i després en boscos. De fet, la majoria de boscos que podem observar a tota la vall són relativament joves (menys de cent anys) i són fruit d’aquest abandó de les terres. Aquests matollars són l’hàbitat idoni d’alguns ocells com les cotxes o els pinsans que, en aquests espais troben insectes que els serviran d’aliment.

Cal seguir sempre amunt en direcció nord, deixant els corriols de vaques que ens creuen perpendicularment. A mesura que pugem els matollars van desapareixen per deixar lloc a zones més obertes on abunden les carlines i els cardigàs, dues espècies de cards molt abundants a les zones obertes poc pasturades. Arribem al coll de Maçanells, al cim de la carena, on retrobem les senyals del GR.

Coll de Maçanells

El coll de Maçanells és un espai obert amb una riquíssima vegetació que inclou diverses orquídies visibles durant els mesos de juny i juliol. El període de floració en aquests climes freds acostuma a ser curt i les plantes s’han especialitzat amb formes i colors vistosos per atraure els insectes i assegurar-se la pol·linització.

Cal seguir el camí carener, ara ja una pista, sovint fangosa, en direcció nord-oest, cap a l’esquerra. Aquest camí travessa pastures obertes amb algunes bosquines de pi negre. Arribem a Coll Pany, un gran espai de pastura. En aquest punt cal estar molt atent i continuar sempre recte seguint les senyals del GR que ens conduiran al final del coll, on trobarem un conjunt de corriols paral·lels fets per les vaques, entre dues masses de boscoses de pi negre, que davalla ràpidament fins al Coll de Siern. Aquest és un punt de referència de la carena on es troben diversos camins que travessen la frontera.

Passat el coll continuem pujant, ara per un corriol que s’endinsa a estones dins de la pineda de pi negre i a estones s’obre a espais oberts de pastura.

La presència de pinedes de pi negre defineix l’estatge subalpí i les podem trobar en ambients diversos: obagues fresques, solanes rocoses, carenes i fins i tot en molleres. Pot limitar amb zones de faigs i de pi roig. Té una gran resistència a condicions climatològiques adverses, com la presència de neu, les glaçades persistents i les fortes ventades. El seu aspecte pot variar segons les condicions a què es trobi sotmesa, podem trobar exemplars de tronc alt i recte formant boscos en zones més arrecerades i exemplars dispersos amb formes retorçades i pràcticament enganxats a terra en els territoris més exposats. En molts casos trobem comunitats vegetals de pi negre acompanyat de neret, boix, ginebró, nabiu i diverses plantes herbàcies i molses.

La fauna associada a aquest hàbitat és diversa i a baixes altituds coincideix amb la que trobem als boscos de l’estatge montà (ratolins, talpons, petits carnívors, senglar, cabirol…). Hi ha molta varietat d’invertebrats omnívors i descomponedors, com la formiga roja i diverses espècies d’escarabats i papallones que s’alimenten dels pins. També hi ha gran abundància d’ocells, alguns d’ells molt característics, com el gall fer, el mussol pirinenc, la merla de pit blanc, el reietó o el raspinell pirinenc.

Continuem sempre seguint les senyals del GR. Sota nostra podem veure el Pla del Turon i més endavant la Roca del Turon. Sota la roca del mateix hi ha la mina Turon, d’on s’extreien de forma artesanal diferents materials fèrrics i sobretot Molibdè. Datada del 1889, actualment només en resta una galeria mig enrunada, malgrat que als voltants hi ha una àmplia zona amb escombrall.

Geològicament la zona del Costabona és rica amb mineralitzacions rares. Aquest fet es deu a que es troba en una zona d’intrusió de roques ígnies que penetren per esquerdes i que, a causa de la seva elevada temperatura, metamorfitzen les roques que es troben al seu voltant. Aquest tipus de fenomen s’anomena skarn. Les primeres explotacions mineres es realitzaren a finals del segle XIX amb la intenció de trobar arsènic, però a diferència de les mines de Queralbs o Setcases, no se n’hi va trobar. Per contra s’hi trobaren altres metalls rars com zinc i sobretot wolfram i molibdè, metalls considerats d’interès militar ja que s’utilitzaren fer aliatges i reforçar l’acer per a la fabricació d’armament.

Ara, ja fora del bosc i enmig de prats, ens trobem ja per pel voltant dels 2.000 m d’altitud, Deixem enrere els arbres i els pocs arbusts que trobem són cada cop més petits i adaptats a les dures condicions de fred, neu i vent; ens trobem en zona ja alpina. Aquest és l’hàbitat d’ocells com el còlit gris, el grasset de muntanya o l’alosa que cerquen aliment entre els prats. El camí es va fent cada cop més i més dret, fins arribar a ser pràcticament vertical.

Davant nostre podem veure el Costabona, el nostre proper objectiu. Més endavant podem gaudir de noves vistes, amb el massís del Canigó al fons -el pic tot just sobresurt- i les Esquerdes de Rojà.

Des d’aquest punt també podem observar al vessant sud-est del Costabona, ja en territori del Vallespir, la pista en zig- zag que pujava a les antigues mines. Aquestes mines van ser explotades de forma intensa durant els anys 30 i 40 del segle passat, sobretot durant la Segona Guerra Mundial per l’exèrcit alemany, que va instal·lar-hi rails per transportar les vagonetes amb el preuat wolfram que n’extreien. Aquest metall és molt resistent i s’utilitzava per a la construcció de tancs i cuirassats.

Carena del Costabona

Després de la forta pujada, arribem a la carena que baixa del Costabona, just en el punt on trobem una senyal vertical groga. Davant nostre podem veure el Refugi lliure del Costabona, situat just a sobre la mina de Fra Joan. Actualment col·lapsada, d’aquesta petita mina d’una sola galeria, antigament se n’extreia molibdè (igual que a la mina Turon). Un cop abandonada i abans de l’existència de l’actual refugi era utilitzada com a aixopluc i qui sap si per amagar maquis i contrabandistes (“estraperlistes”) que ens explica la història que freqüentaven aquestes terres de frontera.

 

Marxem cap a la dreta amunt en direcció el cim, deixant el camí de Coll de Pal que surt recte i que volta les Terrelleres, una tartera caòtica que es desprèn del Costabona. Si trobéssim una maltempsada, en aquest camí hi ha el Refugi lliure de Costabona, un recer molt interessant a considerar. Més amunt arribem al Pla de la Serra, on s’ha acabat la vegetació, a excepció d’algunes poques herbes i matolls, i comença l’espectacle de roques fèrriques i verdoses. Al Pla de la Serra, hi conflueixen els fils ramaders. Reposem un moment per recuperar l’alè i gaudir de les vistes.